Article mis à jour le 31 décembre 2022 à 13:11
Daniel Rangil rubrica amb el llibre il·lustrat ‘Mitologia dels Països Catalans’ (Editorial efadós) el seu llarg interès pel mites dels territoris de parla catalana. Cartells, calendaris i llibres de llegendes i personatges han precedit aquest nou títol, on l’historiador hi aplega una trentena dels principals noms de la mitologia catalana.
L’interès, més enllà de fer inventari, ha estat buscar-ne l’origen, el sentit i les connexions amb altres mitologies, explica en una entrevista a l’ACN. Perquè com ell mateix remarca, « els nostres mites han sobreviscut en rondalles, llegendes o creences i no en llibres qualificats de mitològics ». Això explica per què els d’aquí són personatges « menys èpics » i, alhora, també més genuïns. ‘Mitologia dels Països Catalans’ és un volum que es publica en tapa dura, amb les il·lustracions de Laia Baldevey, una creadora maresmenca també interessada en la divulgació del folklore català.
L’origen i les connexions dels nostres mites
« S’havien publicat llibres sobre mitologia catalana, però potser el que no s’havia fet és quest esforç per buscar-ne l’origen, el sentit, els significats, les connexions amb altres mitologies… em semblava que era necessari per posar en valor els nostres personatges i que no quedessin com a figures anecdòtiques de les rondalles de la canalla », argumenta l’autor de ‘Mitologia dels Països Catalans’.
El recull de Daniel Rangil inclou mites nostrats com Joan de l’Ós, les dones d’aigua, el Bocarrot o la Pesanta. Tots ells, personatges que han arribat fins avui gràcies a la oralitat, a diferència d’altres cultures amb una literatura mitològica de segles (grecs, egipcis, sumeris o els celtes, enumera l’autor). Tanmateix, ell n’ha esbrinat els orígens, més o menys remots, els significats profunds i la vinculació amb altres mitologies, que és habitual.
Com la siberiana, la dels amerindis, africans o australians, la mitologia catalana és bàsicament de transmissió oral, reitera l’autor. Però això no és necessàriament un fet negatiu. Si bé les figures han arribat « més desdibuixades » pel pas dels segles, i amb un embolcall menys « èpic » i més casolà que en les literatures mitològiques, també és cert que probablement són « més autèntiques i fidels a com es veien i s’explicaven fa milers d’anys ».
A parer de Rangil, l’estudi d’aquests personatges confirma que els territoris de parla catalana « sempre han estat terra de pas ». Des de les sirenes o el peix Nicolau « que arriben de la Mediterrània », a ‘La molsosa’, més pròpia de la mitologia celta, passant per L’home de la mar’ (connectada amb la tradició sumèrica), i fin al mite d’El serpent, « provinent de l’Àfrica, d’abans de l’expansió de l’Homo Sàpiens fora del continent », detalla.
Apassionat dels mites i les llegendes
Daniel Rangil ha « estirat el fil » de mites i llegendes catalanes des dels anys 80 del segle passat, concretament des del dia que un oncle seu li va regalar ‘El costumari català’, l’obra cabdal del folklorista Joan Amades. Ja l’any 1993, Rangil va publicar un primer pòster de mitologia catalana (‘Éssers mitològics dels Països Catalans’), que encara avui es pot trobar, i des d’aleshores ha anat publicant llibres, calendaris i altres reculls de llegendes i mitologia catalana.
A banda del mateix Amades, les seves fonts en aquest terreny poc explotat han estat, diu, d’una banda els testimonis culturals de la Renaixença, a finals del segle XIX, que és precisament el moment en que es comença a considerar la recuperació de les històries de transmissió oral en català, fossin contes, rondalles o llegendes. L’altra via de recerca ha dut Rangil ha cercat autors de tot el món, precisament per fer un exercici comparatiu entre els seus personatges i els propis, per ajudar-lo a comprendre millor la mitologia catalana.
L’autor està especialment content amb la « troballa » de l’origen de L’home de la mar, un personatge que va localitzar en un paràgraf d’El costumari català’. « N’he estirat al fil i he arribat a la conclusió que ve directament de la mitologia sumèria, de fa més de 4.000 anys, fins el punt que el nom ve d’allà. Em va fer especial il·lusió », expressa satisfet.
